Quines són les passes que s’han de seguir per a la construcció d’un marge?

Xavier Cot, marger:

“Ara us parlaré de quan trobam un tros de marge que ha caigut en terra, sigui per l’aigua o perquè les pedres s’han romput. El primer que feim és retirar la vegetació si n’hi ha i fa nosa per a accedir-hi. Llavors, començam a treure la pedra. El primer que trobam són les pedres de la fila de dalt, que són les que posam més enfora, mirant cap al marge sempre per saber si els metres lineals coincideixen amb els que tenim.

Anam ordenant les pedres. Al lateral, componem el reble, la pedra més petita, que ajuda a drenar l’aigua, i la col·locam al costat, fent clapers.  També tot el que siguin falques, que són les que feim servir darrera la pedra per veure com ha d’anar de tombada. Quan comences, saps a on tens les petites i les grosses. Les anam classificant: les més petites queden més enfora, mitjanceres enmig, totes mirant cap al marge, i les més grosses són les que queden més a prop. Així, un professional, quan es gira, ha de veure tot el material que té.

En arribar, si no està feta l’escombra, llevam terra perquè quan feim la base estigui per davall del nivell de terra que trepitjam perquè, si no, quedaria descalçat i el marge no tendria un bon suport. Necessitam aquesta profunditat. Començam fent la base, la primera filada, En el meu cas, m’agrada tirar un fil per damunt de tot: saber on acaba i on comença. Després pos una pedra a cada cap i mir que els dos fils duguin la mateixa tombada. Així aconseguim arrancar bé per acabar bé. Quan poses les primeres pedres saps que vas ben [galgat] d’allà on acabaràs.

Vas col·locant les pedres més grosses, falcades. Quan les tens posades, no només has de tirar el reble sinó que hi ha una manera de compondre-ho: posam mitjancers entre les coes de les pedres, feim fort allò perquè la pedra no quedi fluixa. Després, reble gros i mitjancer per tapar forats. I el darrer el petit, perquè necessitam donar la mateixa forma que ens dona el marge. Així, quan falcam, tenim un bon assentament. La falca és cabdal.

ALARÓ

Llavors, pel que fa al reble: gros, mitjancer i petit. El petit sempre serveix per posar les falques, aquelles falques que hem reservat al costat. Quan començam les filades que hem reblat, les agafam, i així com anem agafant pedres posam la falca que toca: més grosses, més petites… No podem posar falques una damunt l’altra, una torreta de falques és inestable, la pedra es pot moure. El nostre mestre Xesc sempre ho deia: la falca ha d’agafar bé a baix, si tu tens una pedra a la coa no li pots posar massa falca, no n’hi pots posar tres, perquè seria inestable; has de mirar amb la mà la mida que tens per ficar-hi la seva falca, que ha de passar bé davall.

I anem pujant, fent filades, sabem on acabarem. La darrera, l’acabam rasant. Quin sentit té aquesta filada de d’alt, o corona, o cadena? Això és un marge en sec, que no du morter. El marge se subjecta amb la pedra que compons. Aquí, a part dels conreus o arbres que tenguis, tens bestiar. En sortir floretes, posen les potes per menjar el verdet i esbuquen les pedres. Si deixes només una fila de pedres, les ovelles te l’esboldregaran. Per això acabes amb una filada de pedra grossa, que dona pes a les petites de baix i fa que, en anar-hi animals per damunt, no caigui.

Després, a darrera hi sol haver un braó d’uns 60-70 centímetres, que tengui una profunditat determinada. Perquè així, en llaurar, saps fins on pots arribar. Perquè si no, t’acostaries al marge i podries descompondr’ne la paret. Et delimita pedra i terra. És una manera de conservar-lo.

Segons el lloc i el tipus de pedra que tenen, veim, de vegades, pedres col·locades en horitzontal, fent filades, tipus castell, com Bellver, a Palma, que són blocs de marès. Normalment, quan ets a la muntanya i extreus pedra, l’extreus d’aquesta mida, A la Serra de Tramuntana ens trobam aquest tipus de pedra de diferents mides. En col·locar-les no feim filades quadradetes, com si fos una paret de blocs, sinó que anem jugant amb el dibuix. Hem d’evitar fer columnes, no hem de posar pedres perquè regalam una pressió que no necessiten. Seria ideal pedra quadrada, posada en diagonal, en forma de rombe. Fas un repartiment de pesos, en diagonal, evitant una sobrecàrrega en vertical. Obrim els angles: com més oberts ens quedin, menys puntes hi posam. Sempre intentam posar pedra grossa, com més grossa més estable i més bonic queda. Allò ideal: tenir la selecció de pedra preparada, començam amb les més grosses i anam acabant amb les més petites. És com una lògica de construcció: si a baix posam les petites i posam pedres de 300 quilos a dalt, sobrecarregaríem massa i li faríem mal al marge. Sempre ho intentam mantenir de gros a petit, acabant amb la filada de dalt. Seria lla manera ideal quan facem un marge.

És important que les pedres sempre tenguin una coa. Quan mires la pedra, observes les mides que tenen. Quan et poses en el munt, en mires la cara. El primordial és la coa., necessitam profunditat per tenir estabilitat. Encara que siguin pedres petites, la coa ha de se rllarga. Agafam la pedra, miram quina és la part més llarga, la cara va davant o darrere, i cerques la més ampla, la que faci més forma cònica, per fer-li la cara, per llevar-li més del costat. Traces una perpendicular de la part més ampla i quan l’arregles amb el martell marques tot el perímetre. Li arregles la cara, els bonys que pugui tenir, fins al punt que consideris, segons com hagi de ser el marge, i li lleves els costats perquè necessitam que el suport sigui a la part de davant de la pedra, si no ens faria com un gronxador. Necessitam suport davant i buidar darrera. Es van tocant unes pedres amb les altres.

És vere que hi ha hagut molta gent a qui aquest ofici li ha agradat, s’hi ha engrescat o ho ha intentat. Quan ha vist com és de dur físicament, se n’han fet enrere. Has de tenir una psicologia de tirar endavant, com un ciclista, de dir: vinga, vinga, vinga, fa tres dies que estic arreglant pedra, acab de començar, em queda una jornada. Hi has de ser. El cos t’acompanya si el teu capet no et falla. Aquest ofici és un procés d’anar-se esforçant, d’anar agafant gust al que fas, gaudir quan col·loques, quan piques… saber gaudir de totes les passes. Perquè, encara que sigui una feina cansada, sovint la compar amb aquell que pinta un quadre, el té exposat, arriba a un lloc i diu: “aquest quadre, el vaig pintar jo”. Vàrem venir aquí, vàrem començar a posar pedres fa 30 anys, un dia el tornes a veure i dius: si ara ho fes un jove li diria alguna cosa, ja tens un nivell més alt i segons què no ho faries. El nostre ofici és gratificant en el sentit veus que el teu esforç ha donat resultat i el resultat queda. Per sentir-te realitzat, és ideal.”